Pensem que pot ser interessant que conegueu aquestes
infrastructures adaptades com a camins senyalitzats i rics en destacables
elements paisatgístics, històrics, naturals i culturals, recuperades per l’ús
ciclista tranquil. Aquest mes ens estrenem dins d’aquesta nova secció amb la
més nova de les Vies Verdes: el Camí de la Sèquia.
El 1997 la
Fundació Caixa de Manresa va guardonar el projecte de la
creació del Parc de l’Agulla i es començà a pensar en la seva execució. Sis
anys més tard, ja ha finalitzat la segona fase de condicionament del nou parc
de la Sèquia. Aquesta
fase ha consistit en arranjar el Camí Natural de la Sèquia, el canal que des de
fa segles transporta l’aigua del Llobregat. Les obres de recuperació de
l’entorn d’aquest canal medieval, que porta l’aigua del riu Llobregat des de
Balsareny fins al Parc de l’Agulla de Manresa, ha costat gairebé dos milions
d’euros, en gran part finançats pel Ministeri de Medi Ambient, dins del
programa Caminos Naturales. Entre arbres, arbustos i plantes aquàtiques, s’han
plantat unes 8.000 unitats. El patrimoni arquitectònic s’ha recuperat amb els
condicionament d’un gran sender, camins laterals i transversals, les noves
àrees de descans i baranes de seguretat. També s’ha senyalitzat tot el conjunt
en català i castellà. Amb aquest projecte s’han aconseguit dos objectius:
millorar un vial per a fer a peu i amb bicicleta i el de la promoció turística
dels municipis per on passa la via verda (Manresa, Sant Fruitós del Bages,
Santpedor, Sallent i Balsareny).
La Sèquia de Manresa és una canalització que arrenca des d’una resclosa situada
sota el castell de Balsareny i arriba a l’estany artificial del parc de
l’Agulla de Manresa (1) després d’un serpentí recorregut de 26 km i 319 metres, amb una
diferència de nivell de només 10,63 metres, la qual cosa representa una
mitjana de quaranta centímetres per cada quilòmetre recorregut. Tenint en
compte l’època en què fou construïda (segle XIV), aquestes dades donen idea del
gran valor d’aquesta obra medieval d’enginyeria civil. Fou ideada pel barceloní
Guillem de Catà i concedida pel rei Pere el Cerimoniós l’any 1339. Les obres no
s’acabaren fins al 1383 després de superar el setge de la “pesta negra” i els
entrebancs amb el bisbe de Vic, que van propiciar el misteri de la Llum (2). Finalment, Manresa
i la seva rodalia obtenien la preuada aigua que havia de solventar els greus
problemes de sequera que patien els seus habitants i llurs conreus.
L’obra de la
Sèquia ha comportat la construcció de nombrosos pontarrons,
aqüeductes i mines per a salvar l’orografia del terreny. En el moment de la
construcció hi havia 30 aqüeductes, 59 pontarrons i dues mines de 583 i 321 metres. La tipologia
dels ponts és molt semblant, d’esquena plana i d’arc de mig punt, fets amb
dovelles, tal com es poden veure actualment al llarg del camí natural.
Actualment (2003), dins el projecte “Via Verda”, s’ha treballat per a
revitalitzar aquesta ruta, prou coneguda des de fa anys per la popular
transèquia.
Sortim del berenador del parc de l’Agulla (292 m) en direcció nord. Es
surt per la porta i al costat d’una rodona de distribució circulatòria hi ha el
plafó informatiu del Camí Natural de la Sèquia, lloc des d’on comença la ruta ciclista.
Un quilòmetre i mig més endavant, tot seguint el sinuós traçat de la Sèquia, hi ha el mas i
l’ermita romànica de Sant Iscle de Bages, amb un altiu campanar. El mas és
conegut per elaboració de vins. Trobem un pas soterrani de la via del tren. Més
endavant es torna a creuar la via del tren.
El camí segueix un traçat molt sinuós, que fa grans marrades
per tal de seguir planer. Passarem el mas Comabella i per altres indrets
d’extensos cultius de cereals. No us descuideu de baixar fins a la font de la Riera, potser l’únic punt on
es pot agafar aigua sense gairebé desviar-se del camí del canal. A continuació
hi ha el Pla de Santa Anna, on el bosc desapareix del tot, es rodegen extenses
zones cultivades i traspassarem pel costat mateix d’un nou polígon industrial.
Destacarem la bellesa del tram entre els Plans de la Sala i el mas de les Coves,
on la Sèquia
ofereix les estampes més belles i emblemàtiques del seu recorregut. Les
rouredes que l’envolten, acompanyades d’algun arbre típic de ribera, com l’om i
el vern, són una decorativa pinzellada dins un entorn de planes secaneres. Els boscos
de la Sala, que
s’endinsen vers la serra dels Emprius i el Cogulló, són constituïts pel pi
blanc, el pi pinyer, el roure cerrioide i l’alzina. L’amfiteatre de la Sala és un espai adaptat com
a zona d’aprenentatge mediambiental creat per l’arquitecte portuguès Álvaro
Siza, creador d’altres projectes de recuperació del patrimoni arquitectònic.
Ens trobem en una bonica zona de bosc, on hi creix el roure gros (Quercus
humilis), arbre centenari d’interès local pel municipi sallentí, mig ajagut
sobre el canal. Ben aviat es passa pels plans de la Sala i l’església de Santa
Magdalena de Bell-lloc, solitària enmig de la plana. La Sèquia desapareix engolida
per la boca d’un túnel. El sender puja fins davant d’un cobert i passa per
davant del mas de les Coves. Es baixa per un senderol fins a retrobar el canal
al costat de la sortida del túnel de la Sèquia. Més endavant es creua per un pontarró i
es va per la dreta. Tot seguit es salva el torrent del mas de les Coves per un
aqüeducte en perfecte estat de conservació. Sempre en direcció nord arribem a
la pista d’accés al poblat ibèric del Cogulló (desviació opcional, hi ha 2,2 km fins al poblat,
considerat com el millor assentament pre-romà de la Catalunya interior). La
pista segueix baixant fins a travessar la via del tren FGC (ramal industrial
Manresa-Sallent). Som al peu dels runams salins de potassa, muntanya artificial
de color blanc nivi i d’inhòspit aspecte llunar que haurem de seguir durant
aproximadament uns 500
metres. Travessarem les vies del tren per sobre i haurem
de seguir un sender fins al costat de la carretera C-16, actualment en obres de
desdoblament. Sense entrar a Sallent (on podeu omplir els bidons de la bici amb
aigua o bé visitar el bonic “Parc de la Biblioteca” format per un entramat de formes
geomètriques enllaçades capriciosament en un joc d’ombres, estrets passadissos,
romàntics brolladors i mirandes privilegiades) seguirem per un terraplè a
l’esquerra de la carretera en obres que puja suaument fins retrobar el canal.
El camí és estret i un pèl complicat de seguir si no es té un bon domini de la
bicicleta. Aviat passarem per l’aqüeducte del Mal Pas, pel costat de la Torre d’en Roca i arribarem
a l’aqüeducte de Conangle, punt on finalitza el camí ciclable (més o menys al
quilòmetre 22), ja que la resta del camí no està arreglat ni és segur per
seguir pedalant sobre una bicicleta (sempre es pot fer a peu).
(1) Parc de l’Agulla. L’estany de l’Agulla és un embassament
artificial construït per a garantir l’abastament d’aigua potable a la ciutat de
Manresa i les poblacions del seu rodal, pel consum urbà, industrial i agrícola.
Amb una capacitat de 200.000
m3, una superfícies de 64.000 m2 i una fondària
màxima de 4 metres.
Rep una mitjana de 69.000
m3 d’aigua diaris que provenen de la Sèquia, amb una taxa de
renovació de 3 dies. En el seu perímetre s’ha creat un bonic parc d’extrema
bellesa, amb plantacions d’espècies vegetals autòctones i foranies, que el
converteix en una extensa zona verda de caire recreatiu, molt freqüentada pels
habitants del seu entorn. Degut a la seva estratègica situació a la plana
bagenca i la seva considerable extensió, ha esdevingut un lloc d’acollida d’aus
migratòries. Els peixos que hi habiten són la carpa i la bagra.
(2) La unió de la llum i l’aigua. El conflicte amb el bisbe de Vic va durar
prop de 5 anys fins que el rei Pere promulgà la “Concòrdia”, confirmada
posteriorment pel Papa Climent VI. La llegenda descriu com després que es
paralitzaren les obres per l’oposició del bisbe de Vic, i que aquest
excomulgués el poble de Manresa, una prodigiosa llum procedent de la muntanya
de Montserrat va anar a parar a l’església del Carme de Manresa. Aquest fenomen
tan extraordinari es va produir tres vegades, i va fer que el bisbe ho
interpretés com un designi diví que l’obligava a canviar d’actitud i acceptar
la construcció de la sèquia. Així, tots els anys, es celebra a Manresa la Festa de la Llum en recordança d’aquells
fets que varen quedar gravats a la memòria de la gent com la unió de la llum i
de l’aigua.
Localització i accés:
Entre Manresa i Balsareny, comarca del Bages (Barcelona), des del Parc
de l’Agulla de Manresa.
Distància i recorregut:
26 quilòmetres (22 km
ciclables). Manresa, Santpedor, Sant Fruitós del Bages, Sallent, Balsareny.
Tipus de camí: Sender paral•lel o camí de banqueta al costat
del curs del canal, amb interrupcions (vies de tren, obres en carreteres i
pistes d’accés als masos). Camí de terra compactada, bidireccional estreta, amb
llargs trams herbosos que dificulten el pedaleig i la visibilitat de sots/bonys
del camí.
Desnivell: Inapreciable (10-15 metres).
Dificultat: Mitja. Camí no aconsellable per ser recorregut
per nens i nenes petits amb bicicleta. Trams perillosos i poc protegits.
Aigua potable: En totes les poblacions pròximes i a la font
de la Riera.
Època recomanada: Durant tot l’any. La primavera i la tardor
són dues èpoques ideals.
Visites turístiques: castell de Balsareny, tel.93 839 65 44;
monestir Sant Fruitós del Bages, tel. 93 872 49 76, www.caixa-manresa.com/fundacio;
Museu Comarcal de Manresa, tel. 93 874 11 55; Museu de la Tècnica, tel. 93 877 22
31; Museu Històric de la Seu
de Manresa, tel. 93 872 15 12.
Transports: Estació d’Autobusos, Manresa, tel. 93 874 66 66.
Empresa autobusos ATSA, tel. 93 873 80 08. Ferrocarrils Catalans, tel. 93 877
06 06. RENFE Manresa, tel. 93 872 47 96.
Bibliografia consultada:
Guía de los Caminos Naturales en España. Ministerio de Medio
Ambiente. Madrid, abril 2003, 2ª edició.
Rutes i Camins del Bages. El Pla de Bages a peu i en BTT.
Farell editors, col.lecció llibres de muntanya, núm. 2. Abril 2003, 2ª edició.
Autors: Jordi Planell i Marc Vilarmau.
