|
Opinió |
PRIMAVERES URBANESDiari AVUI. J. Navarro Arisa.
Les benaurances de tota mena que suposa una sèrie d'anuncis a la darrera plana del diari inclouen una coartada per als cronistes més o menys quotidians, que es veuen lliures de comentar esdeveniments poc agraïts per a l'enginy, desagradables, inoportuns o senzillament obsolets perquè l'actualitat ja els ha passat de llarg. No sé què en deu pensar el mestre Desclot, el veí de crònica i pàgina més habitual, però a mi aquesta situació em produeix una barreja de frustació i alleujament. M'explicaré. Em sento frustrat perquè no puc parlar del ja gairebé oblidat festival d'Eurovisió, i això que se m'havia acudit un títol d'allò més descriptiu, Euros i visions, i que la guanyadora ucraïnesa de l'edició d'enguany dóna molt de joc, tant per guapa com per mal vestida. Llevat del seu rostre agradable i les seves formes suggeridores, la noia semblava un klingon dels que surten a les pel·lícules de Star Trek. També m'hauré d'estar de parlar de les tribulacions del senyor Florentino Pérez i els seus galàctics, malgrat que la fi del cagaelàstics del Reial Madrid aquesta temporada és una remarcable font de plaer per a molta gent que conec. D'altra banda, em sento alleujat de poder defugir la temptació de fer un perfil del recent traspassat Jesús Gil y Gil. Així podré fer honor a aquella sàvia advertència clàssica que diu allò de De mortuis nihil nisi bonum, o sia, que dels morts no se n'ha de dir res, ni tan sols bo. Dit això, espero que el propietari del cavall Imperioso sigui allà on li pertoca. No voldria acabar el meu recompte (potser irrellevant) de frustacions i alleujaments de cronista sense una referència a les lleials i democràtiques declaracions del senyor Aznar a Nord-amèrica. Ja fa temps que vaig predir que Aznar acabaria la seva carrera disfressat de mexicà i fent de telonero als mítings electorals de George Bush. Comprovo amb satisfacció que cada cop s'hi acosta més. Pel que fa a la resta, ja no és qüestió de fer broma amb un entrepà incontrolat al Fòrum, però segur que hi haurà més ocasions de parlar de l'emblemàtic i temàtic festival barceloní, que els artífexs del guinyol televisiu han batejat sorneguerament com a Progrelandia. Més enllà de l'ansietat del cronista per les notícies més comentades, el breu interludi d'inactivitat m'ha servit per gaudir de plaers més senzills, com ara l'eclosió de la primavera amb totes les seves coloracions florals i vegetals. Una primavera urbana, sí, però suficient per a uns ulls assedegats de cel blau i jardins verds. A més, des de dilluns passat Barcelona celebra la Setmana de la Bicicleta urbana. Encara crec que els carrers de la ciutat no són els més adients per als ciclistes, però almenys ara ja és possible fer llargues passejades per carrils reservats sense més perills que els que corren els vianants desprevinguts. La doble oferta primaveral i ciclista determina la meva tria d'activitats per al pròxim dia d'oci, que serà dissabte vinent. Com que és un dia que el meu entorn més proper es proposa passar davant del televisor per no perdre's ni un detall de les noces reials, aprofitaré per fer una excursió urbana. Proveït d'una bicicleta gentilment cedida per un amic generós, començaré per mirar la munió de flaires i colors que ofereix el roserar en flor del Parc Cervantes i després, degudament enfortit per un segon esmorzar, em faré per primer cop a la vida tota la Diagonal fins a arribar al recinte del Fòrum. No sé si acabaré molt feliç, molt cansat o ambdues coses, però les primaveres urbanes són per gaudir-ne i les bicicletes també són per a la primavera. |