L'Ahmed ja té una bicicleta

Diari El Punt. Antoni Dalmases – 05/02/2004

M'ha sorprès trobar-me'l fent equilibris dalt de les dues rodes d'una bicicleta vermella flamant, d'aquestes d'ara, plenes de canvis de marxes, palanques i rodetes. Li he somrigut en saludar-lo, com faig sempre, i ell s'ha acostat amb cara de murri, aclucant els seus ullets petits, més content de veure'm que altres vegades. S'ha aturat i s'ha posat dret al meu costat, amb les cames eixarrancades i les mans al manillar. Primer no deia res, només somreia i amb el cos feia un gest evident per mostrar-me la seva bicicleta, que m'he afanyat a ponderar amb elogis. Potser l'he elogiada massa, perquè s'ha posat seriós i s'ha vist en l'obligació d'aclarir-me que la bici era seva.

Utilitzant tots els idiomes que parla a mitges -mots en castellà i en francès, amanits amb algun toc voluntariós de català, escampant-se entremig de frases llargues que, ignorant, no sé si són en algun dialecte àrab- m'ha semblat entendre que la hi ha comprat el seu pare. Les converses amb l'Ahmed sempre solen ser així, més plenes d'intuïcions i gestos que de paraules clares. A vegades, quan li parlo massa estona seguida i es posa a fer que sí amb el cap i comença a eixamplar la rialla, veig que fa estona que no m'entén. Conversem, doncs, acompanyant les paraules pronunciades lentament i en diversos idiomes amb gestos el més explícits possibles; d'una manera ortopèdica que em fa pensar que mai no podrem dir-nos tot el que volem, malgrat tenir la impressió que ens entenem, poc o molt.

L'Ahmed -ja es deu haver suposat- és un minyó magribí d'edat imprecisa, que tan aviat afirma tenir 15 anys, com 17 (cosa que em fa pensar que potser en té 12...). Va arribar aquí deu fer poc més d'un any i, tot i que sé on viu, no sé pas amb qui viu. Sé que té un germanet més petit, perquè l'he vist acompanyant-lo a escola alguna vegada, quan se suposa que ell fa camí cap a l'institut. Tampoc no sé si tenen papers, ni a què es dedica la família, però sé que estan matriculats, encara que, com que algunes vegades, en hores d'escola, el trobo passejant pels indrets més impensats de la ciutat, em sembla que ell hi va poc, a estudi.

Quan li dic que hi ha d'anar posa una cara de víctima teatral còmica i explica que no li agrada i que no entén res, abans de fer un gest d'adult mostrant-me els músculs dels braços i repetir «yo no escola, yo no profis, yo trabajo».

Ara que té una bicicleta, m'imagino que el seu radi de fugides encara s'eixamplarà més. Li he comentat que m'agrada la seva bici i em proposa que hi doni una volta, però declino la invitació. Es deu pensar que no me'n refio i repeteix que és seva, que és seva «verdad», perquè «compra papá a mí». Faig cara d'estranyat i s'afanya a explicar-me que el pare i el germà gran treballen en una obra i fan «negosios» i que ell aviat també treballarà en una obra i farà «negosios», per després, al cap d'un temps, comprar-se una moto.

I fa el soroll del motor mostrant les dents en un somriure de felicitat futura. Tot d'una s'enfila al seient, m'allarga la mà per saludar-me, em diu adéu i se'n va pedalant amb una alegria esperitada. Veient allunyar-se l'Ahmed no sé què creure'm del que explica, però se m'acut pensar que, segons havia sentit dir a casa, quan el meu avi va arribar de Múrcia, una de les primeres coses que va fer també va ser comprar-se una bicicleta.