A Olot, per una via verda bruta

El passeig de vianants i bicicletes que uneix Girona i Olot resseguint el vell traçat del carrilet es pot considerar, des de molts punts de vista, un magnífic exemple del reaprofitament de vells equipaments. Sobre el paper, era un projecte magnífic. A la pràctica, no ho està sent tant, per més que les administracions implicades ho presentin com una mena de paradís del turisme verd, com si fos un traçat equiparable als que gaudeixen a la riba del Cantàbric o a molts països europeus. Res de res. Com en tantes i tantes obres d'aquest país, s'han deixat molt al marge aspectes com ara la seguretat dels usuaris, el manteniment de la infraestructura i la cura de l'estètica. Qui vulgui adonar-se que la fama de bonica i endreçada que té la ciutat dels volcans comença a ser només un tòpic, té un clar exemple en el carril bici a l'altura de Sant Roc.

De la seguretat, em temo que les administracions no se'n preocuparan fins que algun vianant o ciclista quedi aixafat per un cotxe que surti de la carretera que passa paral•lela al passeig, a Sant Esteve d'en Bas o al terrorífic trajecte entre Anglès i Bescanó. En alguns punts d'aquests trams, els vehicles passen a escassos dos metres dels usuaris del carril, sense que hi hagi cap mena de barrera entre uns i altres. Algun negoci privat que ocupa part del passeig i la presència continuada de convidats il•legals completen el galdós panorama: hi abunden cotxes i motos, i a vegades cavalls i quads hi campen tan tranquils, tot i els senyals que els ho prohibeixen explícitament.

Menys transcendent, però sí important, és l'aspecte de deixadesa que ofereixen alguns dels 56 quilòmetres del traçat, bé perquè el manteniment deu ser difícil i costós o bé per la poca educació d'alguns usuaris, que hi deixen llaunes, plàstics i qualsevol cosa inútil que els faci nosa. En altres casos, és tot un barri -tota una ciutat, de retruc- la que queda retratada als ulls del visitant.

El paradigma d'això últim és Olot. Qui vulgui adonar-se que la fama de bonica i endreçada que té la ciutat dels volcans comença a ser només un tòpic, té un clar exemple en el carril bici a l'altura de Sant Roc. El que hauria de ser un paisatge de tossols (unes singulars formes produïdes per lava, de gran interès científic i inquietant bellesa plàstica) és una desoladora deixalleria on les barraques, els trossos d'uralites, els somiers, les llaunes i tota mena de metal•lúrgia reaprofitada per tancar horts i bastir cabanes ha guanyat a la Natura la batalla de l'estètica. És el que queda d'un paratge que algú, a principis del segle XX, va proposar acotar-hi el que hauria estat el primer parc natural de Catalunya. La brutícia al terme d'Olot, a més, queda magnificada pel contrast que suposa comprovar com, a pocs metres de distància, el paisatge volcànic modelat pel pas dels mil•lennis està sent mimat per l'Ajuntament de les Preses.

La d'aquest punt del carril bici a Olot no és una situació irreversible, ni de bon tros. Es pot corregir. Només és qüestió que posin fil a l'agulla els governants locals, els mateixos que s'omplen la boca amb conceptes tan bonics com «ciutat educadora» i «respecte a l'entorn natural».