Opinió

Nous delictes absurds

Viure en una ciutat com Barcelona ofereix múltiples elements de reflexió només sortint de casa i passejant pel carrer. N'hi ha que són de tota la vida i n'hi ha de nous. I com totes les comprovacions empíriques, perquè els nous passin a ser quotidians necessiten un temps d'experimentació. Per exemple, hi ha noves formes de delinqüència prou enginyoses. Però el que crida més l'atenció no és tant el fet de l'enginy per materialitzar-les sinó la seva raó última. Vam parlar fa poc de la problemàtica de les bicicletes a la gran ciutat. Aquests dies l'Ajuntament ha decidit que convertirà Barcelona en ciutat de fires, congressos i bicicletes. Hi ha tot de plans fantàstics: creació de vies segregades principals, ràpides i segures, i una xarxa de vies secundàries, sense segregar, matriculació per dificultar-ne el robatori... Estaria molt bé si no fos perquè els plans són per al 2010. És possible que no hi hagi bicicletes per matricular perquè les hauran robades totes. Però robar bicicletes és una malifeta antiga. El que és nou és robar-ne la cadena perquè, al mercat negre, és més cara que segons quina bicicleta. Trobar que t'han pres la cadena de la bicicleta i no pas la bicicleta és un cop dur per a l'orgull del propietari. Però diu molt de l'habilitat dels malfactors barcelonins, que han hagut de robar-la sense fer-la malbé.

La història local de Barcelona, de tota manera, és plena de malfactors fins i selectes. A principis del segle XX la policia ja estava acostumada a tractar amb lladres indígenes enginyosos i artesanals. Consta a les cròniques de l'època l'existència d'especialistes a saquejar esglésies per robar-hi el vi. Primer agafaven el del sagrari, consagrat o no. I després s'enduien el de la sagristia, on n'hi havia més. Només robaven el vi. Deixaven les hòsties. També la crònica ciutadana de fa cent anys ens mostra amb admiració com lladres tots traçuts eren capaços de robar les regnes i el corretjam d'un cavall o un mul lligat al carro, quan el vehicle s'aturava al carrer. I amb l'amo al costat! O aquells altres lladres, veritables equilibristes, homes -i sovint nens- prou ben dotats que pujaven als pals del telèfon per robar-ne un tros de fil. I que tenien el temps just de baixar i sortir corrents després d'haver tallat la comunicació telefònica entre Barcelona i Madrid. Dignes successors seus, doncs, són els que roben només la cadena de les bicicletes. O les rodes d'un cotxe aparcat. Però només les rodes. Aquests fins i tot mereixen un comentari especial, ja que és d'admirar la perícia amb què col•loquen cilindres de ciment -o pedres- al lloc on hi havia les rodes, de manera que el cotxe no quedi desequilibrat. Són lladres amb sentit de la proporció.

El que crida més l'atenció d'aquests delictes és la feinada que comporten, amb el risc corresponent. Són feines de vegades fins i tot dures físicament, que demanen un parell o tres de persones per fer-les. I sense veure gaire clar que el guany a obtenir valgui la pena. Vet aquí l'exemple més nou. És possible que passejant pel carrer, davant de casa seva, en plena vorera, hi trobi un munt de runa. S'enfadarà -i amb tota raó- per la manca de civilitat que significa que algú que està fent obres sigui capaç d'embrutar el carrer d'aquesta manera. O al contrari, d'algú que s'ha volgut desfer d'una càrrega de runa i, de nit, l'ha descarregada al primer lloc on li ha semblat i ha sortit corrents. I arribaran les primeres pluges de la tardor i aquella runa continuarà al mateix lloc, això sí, escampada i enfangada. I finalment decidirà trucar a la Guàrdia Urbana per denunciar-ho. I sap què li diran? Que darrerament hi ha bandes que es dediquen a robar... els sacs de runa! Els interessa el continent i no pas el contingut! De manera que si aquesta nit, des del balcó de casa, veuen algú que buida els sacs que hi ha al carrer, ja ho saben, estan assistint en viu i en directe a l'última moda de la delinqüència ximple i absurda. Si volen, truquin a la Guàrdia Urbana, però els recomanem que, per evitar el merder, baixin al carrer i els ofereixin quinze o vint euros per deixar-ho córrer. Els sortirà més a compte. Si són lladres professionals i li diuen que la feina és la feina i que la seva reputació de malfactors quedaria molt tocada si acceptaven la seva proposició, llavors truquen a la Guàrdia Urbana. Mentre arriba, s'n van a buscar el seu vídeo domèstic i ho enregistren tot. Encara faran els primers calerons venent-ho a la tele. Tot és la mateixa cadena vital, de fet.