Joane Somarriba

Joane Somarriba és probablement una de les millors esportistes de l'Estat. De moment, la ciclista basca ha aconseguit dos Giros i tres Tours. Si els trofeus que té a les prestatgeries de casa se'ls hagués emportat un home, l'entrevistarien als programes de més audiència i li farien la gara-gara als informatius. Si fos un home, segurament Aznar, gran aficionat a fer el xulo i practicar esport amb campions, ja li hauria trucat per anar a fer unes voltes a la Moncloa en bicicleta. Val a dir que potser no li ha trucat perquè Joane Somarriba celebra les seves victòries onejant una ikurriña.

Justament això és el que li ha comportat grans complicacions per trobar un patrocinador. Tal com està organitzat el món de l'esport professional, quan ets dona ja és complicat que et patrocinin, i si a sobre practiques un esport relativament minoritari com el ciclisme ho tens negríssim. Però si a més ets basca i exerceixes de basca, ja pots plegar.

Malgrat aquesta premissa, Joane Somarriba no ha deixat de lluitar mai. Filla d'una família farcida d'addictes al ciclisme, la seva afició es va acabar convertint en feina. El seu pare feia sortir cada cap de setmana les quatre filles a córrer amb la bicicleta. La germana gran de Somarriba, que s'entrenava els dies laborables, sempre acabava la cursa darrere d'ella. No podia entendre les qualitats de la seva germana sense que hagués rebut cap mena de preparació. Veient les aptituds naturals que tenia per a aquest esport es va inscriure en una escola i va començar a pensar en el ciclisme de manera professional. Aleshores es va trobar en un desert: no hi havia equips, no hi havia suport, no hi havia diners i els més generosos li van oferir regalar-li la roba d'esport. No es va donar per vençuda i va continuar lluitant pels seus objectius. El 1991 la van haver d'operar d'una hèrnia discal. Una intervenció que en principi no revestia gaires complicacions es va convertir en un infern. Va patir una infecció postoperatòria que la va obligar a asseure's en una cadira de rodes. Alguns metges li van pronosticar que no tornaria a caminar. Dos anys més tard, però, va tornar a pujar a una bicicleta per competir un altre cop.

Amb la Federació Espanyola va participar en un Giro, i els italians, que de ciclisme femení en saben un tros, se la van quedar. A Itàlia va aconseguir el reconeixement, i anys més tard va poder tornar al seu país. A Euskadi, en èpoques fortes d'entrenament, corre cada dia 150 km amb el seu entrenador, que també és el seu marit. És un excorredor de ciclisme professional, Ramontxu González Arrieta. Joane Somarriba creu que entrenar amb el marit ha reforçat la seva vida de parella, i només es discuteixen pel casc. La ciclista és conscient del risc a les carreteres, i lògicament se'l posa per entrenar-se. Com tants d'altres, el marit és més tossut, i només es protegeix la closca per obligació en les competicions. Ara, només li queda un altre Giro i els Jocs d'Atenes. Després frenarà i canviarà de pinyó. Baixarà de la bici per ser mare: sens dubte, l'autèntica etapa reina.