Top bici

Siguem una mica pedants i en comptes de citar Dickens i el seu David Copperfield -"Es gira una ventada i, en un moment, s'ha acabat l'estiu" (traducció de Joan Sallent, Ed. Destino)- citarem El Duo Dinámico -"El final del verano llegó y tu partirás"-. El que ha partit de Barcelona, com cada final d'estiu, són les bicicletes. Les robades, és clar. Partides cap a un lloc incert, hi pensem, nosaltres, com diu Sergio Makaroff, que tant ens les estimàvem. Fem repàs de les bicicletes robades de la nostra vida com de les nòvies perdudes, sempre per culpa nostra. Una no vam acabar de lligar-la prou bé, una altra no vam envellir-la quan era evident que era massa maca, una altra no vam tancar-la cada nit sota cobert quan teníem l'oportunitat de fer-ho. On van totes aquestes bicicletes? Van a una mena de cel com el dels animals? Fa mil anys, quan els nens teníem una assignatura a l'escola que era catecismo, ens explicaven que els animals no tenien dret a entrar al cel per més bons que haguessin sigut a la terra, que es quedaven a mig camí, compartint eternitat provisional, com qui diu de tu a tu amb les ànimes del purgatori. Però les nostres bicicletes, on van? Hi ha destins sinistres. Les botigues serioses del ram parlen en veu baixa de llocs de la competència on, curiosament, t'ofereixen bicis en prou bon aspecte per deu euros. S'està convertint en una nova llegenda urbana. Els professionals de la botiga seriosa et diuen: "És pitjor que el top manta. Si ells te la venen per deu euros imagina't a quant l'han comprada i a quina mena de gent. Si la compres contribueixes a continuar amb la lacra social que constitueix el robatori de bicicletes". És digne de veure, quan un operari de taller diu mots com lacra. Vol dir que ho ha llegit en alguna banda, vol dir que llegeix els butlletins dels Amics de la Bici. I que prefereix que hi hagi moltes bicis pel carrer, que durin molts anys i que les pugui reparar i fer-ne la posada a punt ben sovint.

Un altre destí encara més sinistre és l'esquarterament, més que desmuntatge. És com segrestar un nen al Brasil per fer-ne tràfic de vísceres. L'estiu ofereix perspectives inèdites del carrer perquè els cotxes són fora, de vacances. Deixen espais buits durant uns quants dies que remarquen detalls que normalment passen desapercebuts. Aquest estiu passat es torraven sota el sol, més que mai, les restes de bicicletes eviscerades lligades als fanals però desmuntades en parts. La diferència és que es veia molt més. És com tenir una mena de viver. Localitzes algú que, a ciutat, no pot endur-se la bici a casa i ha de deixar-la al carrer. Et dediques a robar-li la roda de darrere sistemàticament. L'hi prens i vas passant pel davant a veure si li torna a créixer. Llavors l'hi tornes a agafar. El tercer lloc sinistre on pot anar a parar la teva bici, a Barcelona, és el Dipòsit Municipal de Vehicles del passeig Garcia Faria. Un informe, realitzat per Amics de la Bici i Bicicleta Club de Catalunya a principis d'aquest passat estiu, explica que del 41,0% dels ciclistes que han denunciat un robatori de bicicleta a la policia, només el 0,6% han aconseguit recuperar-la.

Jo hi afegiria que, segons com, val més que no te la trobin. Et descoratges davant el munt de ferralla del Dipòsit. Si la teva bici hi és, allà sota, prefereixes no tornar-la a veure i recordar-la com era en vida.

A Barcelona estem desenvolupant una psicologia molt particular en relació amb la vivència de tenir una bici: les comprem per ser robades. Hi gravem a foc Born to be stolen. Saps positivament que serà així. I per això hi mantens una relació apassionada. És com enamorar-te i saber, al segon dia, que la teva estimada pateix càncer i té els dies comptats. Cada moment es viu diferent, és més intens. Perquè, a més, hi ha un enigma difícil d'entendre: segons el mateix informe, un 67,5% de les bicicletes s'han robat a ple dia. Em sembla increïble: jo no ho he vist mai. Han de ser lladres molt bons i molt desesperats, però no els perdono, ni me n'oblido.

De cara a l'any que ve, per al cinema d'estiu a la fresca que tant ha triomfat enguany organitzat, directament o no, per l'Ajuntament, proposo un cicle temàtic molt relacionat amb Barcelona. Podríem començar amb Ladri di biciclette (1948) o La bicicleta de Pequín (2001), on es tracta el tema d'una manera dramàtica. També hi podríem incloure Muerte de un ciclista (1955). Encara que no s'hi robi cap bici, seria un homenatge indirecte a la mort, de mica en mica, com la gota malaia, que significa cada robatori.