Les persones usuàries de la bicicleta, potser acostumats a una conjuntura històrica en la qual tot estava en contra nostra, hem agafar el “vici” de preocupar-nos molt per la protecció dels nostres interessos. En canvi, sovint fem poc èmfasi en els drets que les altres persones usuàries de la via pública i que estan afectats per la nostra presència. Amb aquest breu escrit, voldria fer un toc d’atenció i una posada en comú de totes aquelles coses que sovint no tenim en compte i són molt importants per la convivència a la ciutat.
Hi ha moltes situacions quan circulem per la ciutat en les quals, inclús quan les característiques de la via ens posen en una situació incòmode, hem de fer un exercici d’autocontrol i posar-nos també en els altres. A continuació us en poso uns exemples:
Carril bici sobre vorera: aquesta és una típica situació no desitjada per ningú en la qual tendim a pensar que som els únics que tenen dret a passar entre les dues línies i a no entendre que altres persones obstaculitzin el nostre pas. Tanmateix, hem de tenir en compte el poc espai que sovint queda als vianants i la necessitat que hi ha sovint de creuar el carril bici per accedir a un quiosc, parada d’autobús, pas de vianants. I, sobretot, que tothom té dret a distreure’s, de tant en tant, i, pendent de si arriba l’autobús o no, creuar sense mirar. En general, hem de tenir en compte que el carril bici sobre vorera no deixa de ser un espai compartit i que necessàriament hem de moderar la nostra velocitat-
Carril bici unidireccional: sovint, els carrils bici són d’una única direcció, tot i que, en determinades circumstàncies i desplaçaments, prendre’ls en sentit contrari pot ser la opció més segura. En aquests casos, que tampoc no haurien de succeïr si la xarxa de carrils bici fos prou complerta, hem de ser molt conscients que no estem actuant correctament i que a) els usuaris que van en la direcció correcta tenen tota la prioritat i b) (molt important!!) els vianants que creuen el carril bici no tenen per què ser conscients de la nostra arribada.
Vorera apta per a bicicletes i carrers de plataforma única: és una situació de convivència que sovint és preferida per les entitats d’usuaris al propi carril bici. Té grans avantatges en economia d’infrastructures i espai urbà i també resulta de gran comoditat d’ús. Tanmateix, en hores de fort trànsit de vianants, necessàriement hem d’adaptar la nostra velocitat a la seva i, si escau, baixar de la bici (i no pas anar fent equilibris perillosos). Si tenim pressa, sempre existeix la possibilitat d’escollir un itinerari menys segur però més ràpid.
Circulació entre vehicles a motor: encara que sembli que no, els cotxes, les motos i els autobusos també estan conduïts per persones que poden badar, que poden tenir angles morts de visió, que poden ser conductor/es novell/es o que poden anar estressat/des pel trànsit (i no sempre són plenament lliures d’escollir mitjà de transport). Per tant, la primera regla hauria de ser la de la calma i la tranquilitat, la cordialitat i el respecte mutus. No podem actuar com si tinguéssim prioritat només pel fet d’haver escollit un determinat mitjà de transport: hem de mirar als ulls, advertir amb temps de les nostres maniobres i respectar també les preferències dels altres en tot moment.
Aparcament fora de pàrking bici: tot i la mancança de places d’aparcament per a bicicletes, no podem aparcar la bicicleta a qualsevol lloc. Als criteris de comoditat, seguretat i proximitat hem de sumar, i sovint avantposar, el criteri de mínima interferència. No podem lligar la bicicleta al costat d’un pas de vianants, impedint el pas cap a ell, no la podem lligar en voreres estretes, obligant els vianants a passar de costat o a baixar de la vorera, no podem lligar-la a un element de servei públic (paperera, parquímetre, etc.), complicant el seu ús,... .
Gent gran i persones amb mobilitat reduïda: aquestes persones tenen un plus de dificultat a l’hora de desplaçar-se per la ciutat, la qual cosa ens obliga a para la màxima atenció. No podem mesurar l’impacte del nostre pas en ells segons els nostres paràmetres: les persones que es mouen amb dificultat tenen el perill constant de caure i el nostre pas pròxim els suposa una amenaça que els pot desestabilitzar o estressar. Hem d’anar molt en compte amb aquest col•lectius, amb els quals també compartim l’interès per la supressió per les barreres arquitectòniques.
En definitiva, es tracta de comptar que som uns més al carrer, i que no tenim una preferència absoluta. No som les noves vaques sagrades de la circulació i no volem que la preponderància del cotxe sigui substituïda per la de la bici. Volem una ciutat on poguem conviure tots i totes.
|
|
