On vas aquest estiu? - em
preguntaven els amics i col·legues. A Barcelona - contestava jo
amb sorna. Tot passant per Gènova - aclaria. La qüestió
seguia embolicada, així doncs calia especificar. Anirem a Gènova
en vaixell i tornarem pedalant cap a casa. El mateix embolic es donava
pel camí quan la gent ens preguntava: d'on sou? De Barcelona I on
aneu? A Barcelona (cara de sorpresa) però venim des de Gènova
(ah!, quin coratge!). Com si d'un viatge a Itaca es tractés,
l'important no ha era el destí, sinó allò que ens
havia d'aportar el viatge "ple d'aventures, ple de coneixences".
L'aventura comença a Gràcia, no pas a Grècia. Tot
i que enguany els 12 kg de càrrega sobre la bici no em sorprenen,
no resulta fàcil dominar la bici i dur-la a bon port (en aquest
cas el de Barcelona) on el "Fantastic" ens espera. Com una balena mítica,
el fabulós ferri ens engoleix, deixant-nos anar, després
de navegar 358 milles nàutiques, molt lluny de casa. Per tornar,
hem de travessar la Ligura, la Costa Blava (Mònaco inclòs),
la Provença (incloent-hi la Camarga), el Llenguadoc, el Roselló
i una part del Principat. Triguem 16 dies, dels quals 13 són sobre
la bici, recorrent 1150 km (no sempre en línia recta). Fem una mitjana
de 88 km per dia i 18,6 km/h.
Un cop instal·lats
a Gènova, fem una visita turística. Val a dir que ens agrada
força el passeig pel casc antic i pel port vell. L'endemà,
la sortida de Gènova, resulta força desagradable pel trànsit
i el mal estat del ferm. No és sinó després d'uns
quants quilòmetres que sortim del nucli urbà i comencem el
nostre periple pel rosari de pobles que engalanen la costa del golf de
Gènova. Malgrat el trànsit de la costa, els Alps marítims
no ens deixen cercar cap alternativa. Fins a Nice, resulta pràcticament
impossible evitar la carretera de la costa, la SS1 a la Liguria (Riviera
delle Palme) i la N7 a la Côte d'Azur. Només cal evitar ficar-se
dins d'alguna autovia o autopista.
La Riviera
Liguria té el seu encant. Ens alguns trams recorda les costes del
Garraf, però no resulta tan dura com esperàvem. De tota manera,
al final resulta una mica monòton. Després d'un parell de
dies i de superar uns quants ports, alguns embussos de trànsit (impressionant
el de Vintimiglia) i algun túnel arribem a la frontera francesa.
Els túnels monegascos ens eviten fer grans esforços de pujada.
Un cop a Nice, fugim cap a l'interior de la Provença i ens endinsem
en els immensos boscatges de vegetació mediterrània, no gaire
diferents dels nostres. Evitem passar per Marsella, doncs no és
gens recomanable. Tot i que el paisatge és molt agradable i el trànsit
ha minvat bastant, el darrer tram abans d'arribar a Grasse es fa molt dur
degut a la calor i a la pujada mantinguda durant molts quilòmetres.
Un cop dalt, les vistes són magnífiques. A partir de Grasse
anem gaire bé sempre per carreteres secundàries encara que
en alguns trams no hi ha més alternativa que prendre la nacional.
Les jornades següents, tot i que el terreny puja i baixa i que tenim
el vent en contra en algun tram, gaudim força pedalant entre frondosos
boscatges per carreteres poc transitades. Abans d'arribar a Aix en Provence
voregem el massís de les Alpilles. El paisatge comença a
obrir-se i comencem a veure vinyes. Aquest paisatge ens acompanyaria després
per bona part del Llenguadoc i el Roselló. Camí d'Arles ens
fem un embolic a Miramas (nom que arribem a avorrir) i ens remullem amb
la pluja per primera vegada. Per sort, després escampa i ens eixuguem
sobre la marxa. També ens plouria força sortint de Girona.
Entre Arles
i Montpelier travessem la Camarga (aiguamolls del delta del Roïna).
El terreny pla, el trànsit escàs i l'espectacle ornitològic
fan que la pedalada sigui molt agradable. Després de la Grande Motte,
on esmorzem, anem a Villeneuve-lès-Maguelone, però en preguntar
per allotjaments, ens diuen que tot el litoral és ple, així
doncs reculem cap a Montpelier on l'únic que trobem és molt
car, però ja no tenim ganes de pedalar ni un quilòmetre més.
Entre Montpelier
i Narbonne, anant per carreteres secundàries on a més hi
ha carrils bici, el paisatge de vinyes es mostra esplèndid i ens
resulta molt agradable. Comencem a veure rètols que ens indiquen
el camí de casa (Barcelonne) per la autopista. Estem a poques hores
en cotxe del nostre destí, però encara trigarem uns quants
dies. Qui té presa per arribar-hi? (Quan surts per fer el viatge
cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg,…)
Des de la Camarga
fins als Pirineus, la costa és plena de llacs d'aigua salada. A
Pavalas-les-Flots el paisatge és encisador, amb colònies
de flamencs incloses, però l'ambient "playero" i l'intens trànsit
desmereixen el conjunt. De Montpelier fins a Narbonne anem per l'interior
i ens perdem la visita als llacs de la zona. Així doncs, els llacs
que gaudim són el de Bages-Sigean i el de Leucate (especialment
bonic). Val a dir que aquí el terreny és molt pla, però
el fort vent del sud-est no ens ho posa fàcil.
A Le Boulou gaudim del paisatge pirinenc. Aquí tenim el dilema de
si travessar els Pirineus pel Coll du Perthus o tornar cap a la costa.
Ens decidim per la segona alternativa per tal d'evitar un cop més
el trànsit. Aquesta serà l'etapa més dura de totes.
Des de Colliure fins a Cerbère la costa és ben escarpada,
però el pitjor és pot ser el tram entre Portbou i Llançà.
Tot i així fem una bona mitjana, doncs les baixades es fan molt
ràpides carregats amb les alforges i arribem a Llançà
abans de l'hora prevista.
El dia següent,
prenem el camí més difícil, pel Port de la Selva camí
de Cadaqués (a on no baixem, doncs caldria tornar a pujar). Tot
i així el paratge paga la pena. Després travessem els aiguamolls
de l'Empordà i per carreteres secundàries arribem a Girona.
A partir d'aquí el camí ja us ha de ser familiar.
Tot, però,
no es va limitar a anar en bici per indrets més o menys bonics.
Totes les poblacions que visitem, tot i ser fora dels circuits turístics
habituals, tenen el seu encant (…que siguin moltes les matinades que entraràs
en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre
dels que saben.). El nostre recorregut discorre per l'antic traçat
de les vies romanes que anaven cap a Tarraco. Així doncs trobem
aqüeductes, termes i runes romanes arreu, començant per la
petita ciutat d'Albenga i seguint per Arles, Montpelier, Béziers...
També són notables els monuments medievals de la Provença.
Ens impressiona especialment el casc antic de Menton, molt ben conservat,
on els carrers són molt estrets i amb força pendent. Grasse,
la capital mundial del perfum és una ciutat encantadora. Aquí
veiem per primer cop les quatre barres onejant al vent. Fem un repàs
d'història i recordem que tot això va formar part, en alguna
època remota, de la corona d'Aragó. A Sillans-la-Cascade,
òbviament visitem la famosa cascada que hi ha prop d'aquest poblet
d'aire medieval. A Aix-en-Provence fem un dia de descans, així es
que podem recórrer el seu casc antic de cap a peus, a més
de gaudir del mercat del carrer que envolta el palau de justícia.
Béziers ha d'ésser sens dubte una ciutat interessant, però
en trobar allotjament a 4 km, no tornem a comprovar-ho. A canvi, visitem
les encluses del Canal de Midi.
A Montpelier
alguna cosa ens recorda a Barcelona. El plànol turístic ens
diu que el conjunt d'edificis que estem travessant és obra de l'arquitecte
Bofill. També ens agraden algunes poblacions costaneres com San
Remo i Nice. El dia de descans a Le Boulou, fem una excursió a peu,
amb picnic inclòs, al llac de Sant Jean.
Tot repassant
les meves notes, resseguint els mapes i mirant les fotos, veig que el viatge
no va ser tant curt com em semblava. Hi ha moltes coses que em resten per
explicar i ara m'adono que les alforges no són buides, doncs vàrem
tornar a casa (diguem-li Itaca) plens de records, d'experiències,
d'aventures viscudes, de coneixences... (Ítaca t'ha donat el
bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no és
que Ítaca t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet, sabràs
el que volen dir les Ítaques).
Podeu llegir una crònica
més extensa aquí
i l’àlbum de fotos
aquí |
L’entorn paisatgístic és magnífic, podent-se contemplar
d’una banda, el Baix Maresme i de l’altre el Barcelonès i el Vallès.
Al sol del migdia, la Mar Mediterrània banya de plata la fèrtil
franja de terra regada de pobles i conreus del Baix Maresme. Els dies clars
i ventosos d’hivern i primavera podem contemplar, de sud a nord, el Garraf,
Collserola, Montserrat, Sant Llorenç, Collsacabra, Les Guilleries,
el Montseny i el Montnegre. Si hi són nevats, els Pirineus donen
un impressionant toc artístic al fons del conjunt.
